NETEJA ÈTNICA

 

 

Per en Sergi García i en Javier Sáez

 

Fa uns mesos la ràbia tornava a apoderar-se de nosaltres. No és pas notícia, ben  és cert. Però encara que només sigui per la nostra pròpia salut mental, sentim la necessitat de tornar a denunciar l’heterocràcia fins a deixar-nos-hi la gola.

 

En Baltasar Garzón ha llançat una de les seves habituals campanyes d’auto-publicitat, aquest cop acusant a  no se sap ben bé qui de practicar la neteja ètnica contra els (no) nacionalistes espanyols.

 

No sabem quin institut públic haurà trobat en Garzón on s’ensenyi  que els (no) nacionalistes espanyols són malalts mentals. Ni quina empresa on algú es pugui quedar sense feina per ser (no) nacionalista espanyol.

 

No ens imaginem la sanitat basca fent com qui sent ploure davant una pandèmia que rebaixi fins a la meitat la població de (no) nacionalistes espanyols. Tampoc ens han arribat notícies de que desde el govern basc s’estiguin subvencionant amb diners públics institucions que defensin barrar l’accès a segons quines professions als (no) nacionalistes espanyols.

 

De debó ens hi escarrassem, i tot i així no aconseguim trobar en tot l’espectre polític basc ni una sola veu que negui el dret dels (no) nacionalistes espanyols a l’adopció, malgrat el que els puguin preguntar a l’escola els seus amiguets i amiguetes.

 

No ens posarem aquí amb el disbarat tècnic i l’abús lingüístic i ideològic que suposa utilitzar el terme “neteja ètnica” de la manera que ho ha fet en Garzón. Assumirem aquest mateix abús per a respondre a en Garzón en uns altres termes:

 

En Garzón, curiosament, no para l’oïda per sentir “l’altra” neteja ètnica. La que es practica en silenci avui dia contra gais, lesbianes i transsexuals. No l’interessen els milions de mariques, bollos i trans que hem hagut d’exiliar-nos dels nostres pobles i ciutats cap a les grans capitals buscant l’anonimat i fugint de l’insult i la persecució. No l’interessen els nens marietes que són aterroritzats i humiliats impunement a les escoles de tot l’estat espanyol (“l’altre” terrorisme).

No l’interessen els milers de transsexuals a qui se’ls hi nega el dret a la feina perquè al seu DNI apareix un gènere diferent a aquell que ells i elles reivindiquen. No l’interesssa la deixadesa del govern davant la pandèmia de la SIDA, una crisi que ens col.loca al cap davant d’Europa en taxes de infecció y defuncions. No l’interessa la neteja que té lloc a les presons, on es permet que la quarta part dels presos estiguin infectats pel VIH. No l’interessen els adolescents mariques que es suïciden en no poder suportar la pressió del seu entorn, ni les batusses dels skins als parcs. No inicia enlluernants macro-judicis contra els sacerdots, periodistes, metges o professors homòfobs que inciten a l’odi i a l’exclusió, ni contra polítics i consorts de presidents del govern que neguen en veu alta la igualtat de drets.

 

Però aquesta miopia del jutge ex-candidat del PSOE no ens extranya. Forma part d’una mateixa estratègia global: el discurs heterocentrat que consolida les sexualitats normatives, i el discurs de l’obsessió antiterrorista, que ens fa mirar a tothom a un punt fixe per a que oblidem tota la resta.